Etiquetas
Alfonso Ribes, Auditori, Cabanyal Íntim, Castelló, Covid-19, EACC, Els Ports, Festival de Música de Cambra, Florencio Pla Meseguer, Institut Valencià de Cultura, Instruccions per a no tenir por si ve La Pastora, l'Horta teatre, La Pastora, La Ravalera, Laia Porcar, Madrid, Museu de Belles Arts, Núria Vizcarro, pandèmia, Paranimf, Premios Max, sala Mirador, teatre, Teatre Principal, UJI, Valladolid, Vallibona
Laia Porcar i Núria Vizcarro (d'esquenes) en 'Instruccions per a no tenir por si ve La Pastora', de la Ravalera. Foto: Nerea Coll.
Primer va ser el Museu de Belles Arts, a continuació l'EACC i el cap de setmana del 27 i 28 de juny seran l'Auditori i el Teatre Principal de Castelló. Es a dir, tots els espais a la ciutat de Castelló gestionats per l'Institut Valencià de Cultura (IVC) amb d'Alfonso Ribes al capdavant s'hauran retrobat amb el públic. El dissabte 27 de juliol (19.00; gratis) ho farà l'Auditori, amb el concert del VII Festival de Música de Cambra. El diumenge 28, será el torn del Principal (18.00; 3 euros), amb Instruccions per a no tenir por si ve la Pastora, de la Ravalera (producció finalista en dues categories dels Premis Max 2019). Una obra escrita per Núria Vizcarro i dirigida per Joan M. Albinyana que serà especial en molts sentits. Seguint l'actual normativa sanitària de 1,5 metres de separació entre els assistents -en el moment de programar-la era de 2 metres- s'estableix un aforament de 240 espectadors, la temperatura corporal dels quals es registrarà amb una càmera termogràfica.
També serà una data especial per a les ravaleres Núria Vizcarro i Laia Porcar, ja que suposarà el seu retorn a un escenari, justament amb l'obra que va quedar interrompuda en el mes de març a Madrid. Una mirada que trenca mites al voltant de Teresa o Florencio Pla Meseguer, més conegut com la Pastora, guerriller maqui de la comarca dels Ports. Núria i Laia conten a Nomepierdoniuna les seues sensacions en el retorn, així com les seues impressions sobre aquesta etapa que estem vivint des del punt de vista teatral.
>Amb ganes de tornar a xafar un escenari després de tres mesos? Amb ganes o més bé amb ànsia?
Amb moltes ganes la veritat, no tant pel fet d’actuar en si mateix sinó més bé pel que significa: que podem estar juntes compartint emocions. El teatre és un lloc de trobada, física i emocional, i que puguem tornar (encara que estant menys juntes que de normal) és una gran notícia.
>L'estat d'alarma es va declarar just quan estaveu a la sala Mirador de Madrid amb l'obra amb la qual torneu: Instruccions per a no tenir por si ve la Pastora. Només vau poder fer les primeres representacions. Imagine que el material d'escenari es quedar allí, a Madrid. Quan ho heu pogut recuperar?
Sí, l’estat d’alarma ens va pillar just que havíem fet el primer cap de setmana a Madrid i ens quedava tornar un segon, però això ja no va poder ser. Tot es va quedar allà, Ravalereta inclosa. Este dilluns a la fi vam recuperar l’escenografia. Estàvem pendents de quan es podria anar, ja que era canviar de comunitat autònoma i tot això. Al principi no teníem cap pressa perquè no hi havia actuació a la vista, però després va eixir l’actuació al Teatre Principal i clar, ens va vindre la urgència. Finalment ho hem pogut gestionar bé i no ens ha tocat anar a Madrid a recollir-la. Sobretot gràcies al personal de la sala Mirador, que han estat sempre pendent i disponibles. És estrany tornar a vore amb una videotrucada les coses que vas deixar allà preparades per a una funció que no es va arribar a fer.
>Crec que era la primera vegada que representàveu la Pastora en castellà. És un personatge conegut a nivell nacional, però principalment a la comarca dels Ports. Vau reajustar algun tros de text per a una millor comprensió per part del públic?
Sí, era la primera vegada que la fèiem en castellà, i teníem molta curiositat per vore com es rebria quan no tens algunes referències, quan no coneixes com són les muntanyes, els pobles, la gent d’ací. No vam reajustar res, en algun moment és cert que matisem i diem alguna referència com “a l’interior de Castelló” per tal d’ubicar millor l’espectador però ja està. La sensació d’estar a Madrid amb aquesta història va ser emocionant, ens sentíem un poc com si anàrem amb la nostre uela de viatge a ensenyar-li el món. Teníem també la sensació que hi havia alguna cosa de justícia en donar veu a la història de Florencio a Madrid, com de posar les coses al seu lloc. També va ser bonic actuar en castellà, però deixant que s’escoltara el valencià dels testimonis de l'espectacle a Madrid. És emocionant viatjar sense amagar res, ententent que la cultura sempre teixeix ponts, que s’agraeix aquesta particularitat i que el valencià de Vallibona sona de meravella a Lavapiés, en ple centre de Madrid.
>Instruccions per a no tenir por si ve la Pastora és més que una representació. Té una part de documentació de la figura d'un personatge real, reforçada per la projecció audiovisual d'opinions de persones dels Ports. Quant de temps us va portar tot el procés de plantejament-recerca-escriptura-enregistrament de testimonis-assajos-estrena?
Va ser un projecte que es va gestar a poc a poc en el seu inici. Vam començar sabent que volíem parlar de la Pastora, així que ens vam posar a preguntar, llegir, després vam redactar un projecte on ja s’anava concretant més a banda del que volíem contar, el com ho contaríem. La idea era aconseguir algun espai on estrenar o fer residència, i fins que no ens van agafar per l’edició del Cabanyal Íntim 2018 no ens vam posar seriosament. Tenir una data d'estrena és important per posar-se a crear. Cal saber que allò que estàs fent s’haurà d’obrir al públic en una data concreta. Potser des de la primera idea fins que es va estrenar va passar més d’un any. Tot i que el temps de creació i assaig intensiu van ser uns tres mesos.

Núria Vizcarro. Foto: Nerea Coll.
>La vaig veure en el Paranimf de l’UJI i la sensació general dels presents era molt positiva. Vosaltres, com a creadores i protagonistes de l'obra, quines sensacions us deixa després de 31 representacions?
(Laia) A mi m’emociona. Sempre en algun moment connecte profundament amb allò que estem explicant, i crec que és perquè estem parlant d’una història real, una història que haguera pogut anar d’un altra manera però que tristament va ser així. Em fa ràbia que algú com Florencio haguera de patir tant pel fet de ser diferent, perquè al final és això el que va passar. Per a mi quan es veu la seua imatge i llavors li poses cara a tot el que t’hem estat contant és un moment clau de l’obra, vore el seu rostre, escoltar-lo... senc que és important contar eixes xicotetes històries.
(Núria) Per a mi va ser important entendre que tractàvem i tractem amb material real, que hi ha hagut unes persones molt generoses que ens han contat part de la seua vida, unes vides que sovint no s'han escoltat tot el que calia. I el fet de traslladar-ho a un escenari, ens ajuda a entrar a l'obra des d'una sensibilitat especial; és nostra, estan les nostres araules, però també fem de canal de les seues paraules i d'un tipus de món, d'una manera de fer que forma part del nostre imaginari, que podem identificar i que ha desaparegut en la majoria dels casos.
>Dins del sector sembla que també és apreciada en positiu. Les dues condicions de finalista en els Premis Max -Millor Espectacle Revelació i Millor Autoria Revelació- així semblen deixar-ho clar. Quines sensacions us va provocar veure-us ahí, en la recta final dels premis?
Va ser una passada, divertit i emocionant a parts iguals. Quan fas una creació, no saps ben bé que estàs fent fins que no obris les portes. I pots tenir la intuïció de que allò va bé, però necessites una referència externa, el contacte amb el públic per vore realment el que estàs fent és la que acostumem a tenir, però esta vegada les nominacions van ser un impuls molt bonic. Sobretot perquè som una companyia molt xicoteta, de Castelló, que fa espectacles en valencià i que, en este cas, parla d'una història molt nostra, de la nostra zona. Nosaltres vam anar a Valladolid tot l’equip i família inclosa. I una vegada allí, i ara que no ens sent ningú, ens hagués fet gràcia guanyar alguna coseta (sobretot també per pensar en l'emoció de tots els que estaven pendents per la tele!). Però és de veres que només la nominació ja va ser un gran premi i sobretot el missatge que vàrem rebre de “seguiu, esteu per bon camí” i això s'agraeix moltíssim.
>Si no haguera sigut per la pandèmia, teníeu més representacions a la vista després de Madrid? Hi ha possibilitat de recuperar les dates (les suspeses de Madrid incloses)?
Sí, de la Pastora ens han cancel·lat alguna funció i sobretot hem hagut de cancel·lar la Fira de Teatre Breu que teníem prevista a l'abril i bolos de la Ravalera on tour! que és la fira que fem per diferents pobles. A banda, també s'ha cancel·lat algun altre projecte de cadascuna de les dos. Però la intenció de tothom és de reprogramar-ho tot. Estem en converses amb Madrid per veure com podem encabir de cara a 2021 les tres funcions que ens van quedar i també estem tancant altres funcions de la Pastora i Ravalera per a l'últim trimestre de 2020. La veritat és que notem una molt bona predisposició per part de les persones responsables de programació de poder compensar totes les pèrdues que tota la professió hem tingut este temps. De fet, la funció de diumenge és una d'estes iniciatives i s'agraeix molt que tothom estiga treballant en la mateixa direcció.
>Durant l'estat d'alarma, una mala notícia, encara que esperada: l'anul·lació de la cita amb el microteatre de la Ravalera. No obstant això, heu estrenat una altra fórmula de microteatre adaptada a les circumstàncies: les càpsules en vídeo dins del cicle Paranimf en parèntesi del Paranimf de l’UJI. Pot semblar d'entrada quasi el mateix, però imagine que no ho és. El vídeo fa ús d'alguns recursos diferents a la representació en un escenari. Us va costar adaptar-vos, quant a escriptura, actuació, enregistrament…?
No és el mateix, no! És un altre codi, uns altres ritmes, una altra manera d'actuar; en definitiva, és un altre llenguatge i nosaltres ens ho vàrem agafar, en la mesura del possible, com un joc perquè no som expertes en això. La nostra pregunta era què pot aportar el nostre bagatge, la nostra manera de fer teatral. A banda, súma-li l'estat en què ens trobàvem. No podíem compartir un mateix lloc, ja no per a actuar, que també, sinó per a pensar-ho, quasi!

Laia Porcar, al costat d'una de les imatges audiovisuals de 'La Pastora'. Foto: Nerea Coll.
>Satisfactòria l'experiència? Pot obrir alguna via nova per a la Ravalera?
Doncs, la veritat, i tenint en compte el que parlàvem adés del retorn del públic, creiem que al final la cosa no ha anat malament del tot! Va ser molt estressant, però també molt divertit i el fet d'obligar-te a eixir del que fas, trobar un altre marc que necessita de recursos diferents als que sempre utilitzes és molt estimulant. En el fons, nosaltres ja fem això en cada peça, cada vegada l'espai ens obliga a un tipus d'història, però esta vegada la cosa anava més enllà.
>Pot obrir alguna via nova per a la Ravalera?
No sabem si obrirà una nova via, podria ser. Ens va passar una cosa prou curiosa, I crec (Núria) que ens va passar a les dos. Una pandèmia mundial no és el millor moment per a la creació, el teu cap està en altres coses més immediates, la malatia, la por, el tancament... Però l'encàrrec del Paranimf ens va fer activar-nos i una vegada t'actives, la cosa ja s'engega. No sabem què, però sense voler, comences a pensar en quines podrien ser les opcions per a futures creacions.
>Penseu que la combinació presencial+online podria ser una bona opció per al futur de les arts escèniques? No és el mateix veure una obra de teatre a pocs metres que a través d'una pantalla, però obri algunes vies noves, com que et puguen veure des de qualsevol part del planeta, sense tenir la restricció d'haver d'estar en un lloc determinat a una hora determinada per a veure alguna cosa.
Sí, eixa possibilitat te l'ofereix, però tenim dubtes al respecte. No és el mateix veure una obra presencialment que veure-la per vídeo i hi ha alguna cosa inherent al teatre que té molt a veure en eixa presencialitat i en el fet de compartir eixa vivència en col·lectiu. Ara, això no vol dir que no hi haja possibilitats, ni formats que no puguen existir... les combinacions probablement són infinites, o almenys en són unes quantes, a poquet a poquet ho anirem veient a mesura que treballem des d'ahí. Ara, no creiem que siga tan fàcil com agafar una obra ja gravada i projectar-la, no es pot substituir una cosa per l'altra, però es pot pensar en com crear cadascuna, per a quin tipus de recepció, per a quin tipus de públic... la creació de qualsevol peça ja va d'això.
>Crec que aquesta crisi sanitària ha pillat a Núria escrivint una nova producció de a Ravalera. Aquesta pandèmia alterarà aqueix text?
(Núria) M'ha pillat escrivint una obra, però no per a la Ravalera, és per a la companyia l'Horta Teatre. Tot i això, també estem començant a gestar la propera de la Ravalera. La pandèmia ha alterat el text, sí, segur. Per una banda, ha sigut molt terapèutic saber que tenia alguna cosa a fer i per sort, el temps de producció de l'obra no s'ha vist excessivament alterat per l'estat d'alarma i això m'ha donat molta tranquil·litat a nivell professional. Però per l'altra sorgien moltes preguntes difícils de respondre. Estava escrivint una comèdia situada en temps present. Com estarà la gent quan puguen tornar als teatres? Riuran de les mateixes coses? Ens està passant una cosa molt grossa mundialment, per força, algunes reaccions, el tipus de relació, etc, per molt quotidianes que siguen, es veuran afectades. He de pensar en els personatges i situar-los abans o després de la pandèmia? Com he de parlar d'una cosa si no tinc la distància per a fer-ho, si no n'he pogut reflexionar? Les respostes les trobareu quan estrenem! Però sí, tot el que et passa altera el que estàs escrivint i al mateix temps, quan escrius, xucles del que diuen i fan la resta per tal de poder-ho reflectir des de diferents veus. Possiblement hi haurà moltes pre i post-covid.
>Voldrà la gent a curt termini que li representen temes de la pre-pandèmia o es decantarà per referències a aquesta etapa tan especial?
No es pot obviar que això ha passat. És com quan veus telesèries ambientades als anys seixanta a Espanya i no hi ha ni una referència a Franco, és estrany. I probablement en treurem algunes conclusions o almenys algunes visions del món diferents. El teatre mostra i es pregunta sobre eixes diferents visions del món, per tant estaran presents. Ara bé, tampoc no cal que tot siga pandèmia. Per ara tampoc sabem molt bé quines són les conclusions de tot això, falta temps.
>Si ara mateix us posàreu a escriure sobre la crisi del coronavirus, aniria del costat de la comèdia o del drama?
Doncs, això, potser necessitem més distància per a saber-ho. Ara mateix ens pareix que l'inici de l'estat d'alarma va passar fa molt i al que no acabem de pillar-li el truc és a la nova normalitat, probablement en uns mesos li'l pillarem però segurament tornarà a canviar. Són molts els temes, les grans preguntes a les que el confinament ens ha fet enfrontar-nos i aquelles a les que per molta sort no ens ha pillat la malaltia de prop, l'hem viscut diferent a les que per desgràcia, han patit i molt. Si fora ara mateix, faríem comèdia, a la càpsula és el que vàrem fer... i des de la nostra vivència. Potser el drama encara és massa recent, però si ho penses, també tot és massa recent per a fer-ne comèdia... potser ens esperaríem i així podríem preguntar-nos sobre més coses, amb certa distància i la sensibilitat necessària per fer-ho.