Teatro y danza >> Enfoques, Portada

Cases que no hem tingut, històries que hem trobat

Laia Porcar, actriz, creadora, gestora cultural, docente e impulsora de la Fira de Teatre Breu La Ravalera explica en primera persona la cancelación de la que habría sido la sexta edición de la feria de microteatro de Castelló.
Envía Envía
Imprimir Imprimir

Noticias relacionadas

Etiquetas

,

Buscar espais per a la Fira de Teatre Breu La Ravalera és de vegades desagradable i desesperant, amb gent que et dona llargues, et mira estrany o et demana si li donarem alguna cosa a canvi. D'altres, somrius molt, dius que eres la filla de/germana de/veïna de... i llavors la persona que hi ha darrere la porta t’escolta un poc més, s’ho pensa un poc millor i potser accepta. Hi ha dies que és divertit, passeges pel barri tocant timbres, preguntant noms; potser algú et dona un telèfon, una adreça o només una pista:

  • Diria que la de la tenda del cantó els coneix!

I llavors ens sentim un poc Indiana Jones fent d'arqueòlogues de la ciutat, com a la recerca d’algun misteri.

Alguna vegada tens la complicitat d’una veïna, algú que s'ofereix a guiar-te, que t’acompanya a tocar a les portes i parla per tu, i diu que som bona gent, que fem teatre i ja voràs que bé estarà i... La veïna que t’acompanya enllaça temes i saluda a uns i altres mentre camineu i parla sense deixar ni una pausa per la que tu et pugues colar al seu monòleg tipus ràdio de fons, i tu llavors vas dient:

  • Si, clar, ja ho entenc! No... Té raó, és difícil... Sí, poquet públic i molt controlat... Ja...

I mentre vas pegant cabotades, sents que què bonic és açò de buscar cases i parlar amb la gent, recórrer i conèixer veïnes majors que tenen un fum d’històries a les butxaques del davantal.

Un dia arribes a una casa que sembla ser igual que la resta, on una dona amb el pèl blanc i batí blau t’obri la porta un poc desconfiada, però et sents segura perquè vas acompanyada de la veïna que parla per tu i li explica. La dona del pèl blanc i el batí blau assenteix, obri la porta i comenceu a caminar per un passadís estret que porta a una habitació, després a un altra, un passadís més i, allà, gireu a la dreta on, entre una rentadora i una prestatgeria plena de papers i plàstics i bombetes i caixetes, encara queda un altra porteta. No saps què et trobaràs però abans d’obrir-la, ja has visualitzat el públic entrant per allà en filera entre comentaris i riures.

Ella obri la porteta...

i en obrir-la, sents que s'està obrint alguna cosa més,

i llavors,

la taula,

les ferramentes,

la dona,

la pols...

tot comença a brillar com si el sol es colara de sobte per algun forat de la paret.

  • Està brut, vell, i ple de trastos.
  • Sí, però això és perfecte
  • Però...
  • A elles quan més brut i més destartalat, millor...

I descobreixes que la veïna que parla per tu t’ha portat agafadeta de la mà, com qui agafa una drecera secreta enmig d’un bosc, fins que t’has endinsat en la part més frondosa, on la humitat fa que la vida no pare de reproduir-se. La calor et torna a pujar per les mans, els braços, les cames, i et reconforta. I llavors tornes a recordar que la ciutat no és només el teu decorat de fons, sinó que està plena d'històries i racons.

Hem vist moltes cases i llocs, en vint-i-cinc d’elles hem fet obres de teatre i en altres tantes no hem arribat a fer res, però hem conegut algunes de les seues històries. Hem entrat a una casa (que imaginem preciosa), on, segons el meu pare, ell és l’únic home que hi ha posat els peus; nosaltres no vam passar de l’entrada. L'ama era alta, prima, amb una trena llarga i d’un color paregut a les seues parets. A una tenda de sostenidors on la dependenta li havia posat Laia a la seua filla per mi. Hi ha cases on ni tan sols hem entrat, potser només hem arribat a tenir el telèfon o ni això:

  • És una dona antiga. Els seus pares van morir. Ella segueix rentant la roba a mà i desconfia dels que s’apropen.

Hem conegut un home que feia segells, una família que vivia a un campanar francès, una casa restaurada amb tant de detall que podria servir per rodar pel·lícules. I en altres llocs hem vist coses que després no hem pogut contar, com quan Núria va prendre cafè amb la marquesa i va viure, durant unes hores, dins d'una revista del cor. La recerca de cases i espais s’ha estès a tot l’any i també a tot el nostre entorn: mares, pares, germans, amigues... Tothom mira i ens conta. I de vegades volent, i d'altres sense voler, ens anem trobant històries amagades per habitacions tancades, passadissos plens de pols o finestrals de dalt de tot.

El calendari del telèfon em diu que en uns dies haguérem començat amb la VI Fira de Teatre Breu La Ravalera. Com quasi tota la resta de coses que anaven a passar, això també s'ha suspès. No passa res (ens diem amb tristor), tornarem, o almenys això volem i això intentarem fer. Teníem les cases, teníem les peces, però, clar, ens falta el públic, que segueix tancat a casa. Ens consola pensar que quan isquem, tindrem les cases tan plenes d'històries que seria una llàstima no compartir-les. No podem assegurar estar a un metre de distància però alguna cosa se'ns ocorrerà. Mentrestant, nosaltres seguim; a la Ravalereta la tenim confinada a Madrid, es va quedar allà després de les últimes funcions de la Pastora, quan vam marxar convençudes que el cap de setmana següent tornaríem a fer funcions. Però no passa res, està bé, cada tant fem una videoconferència amb ella i li veiem bona cara, no para de pensar en més projectes, ella és aixina.

Mentre això arriba, cuideu-vos, ens vorem prompte pel carrer i esperem que no siga amb masquereta i una bossa d’anar a comprar a  la mà.

Laia Porcar en la edición de otoño 2019 de la Fira de Teatre Breu La Ravalera. Foto: Carme Ripollès (ACF).

Laia Porcar, actriz, creadora, gestora cultural, docente e impulsora de la Fira de Teatre Breu La Ravalera y la compañía de teatro La Ravalera.

Deja un comentario

He leído y acepto el Aviso Legal

Puedes consultar el tratamiento que hacemos de tus datos y la forma de ejercitar tus derechos en nuestra Política de Privacidad,