Començaré amb un advertiment: potser la millor manera d'entendre l'art és ubicar el seu sentit en el moment posterior, no només de la creació, sinó de la visió per part de l'espectador. És així com Umberto Eco definia l'artisticitat, com la capacitat que té una obra de generar una interpretació creativa per part de qui la consumeix. Aquest poder en mans de l'espectador fa que l'art contemporani siga una etapa apassionant, però també permet que hi haja tantes apreciacions de valor com espectadors, i igual que la vivència personal influeix, també ho fan els condicionaments històrics, socials, i culturals que fan que la visió de l'art, fins i tot de la història de l'art, siga sempre una visió partidista, com ho és aquesta, com ho són totes.
Doncs bé, en aquesta visió particular dels últims deu anys d'art contemporani a Castelló, que no ha de compartir ningú, jo tinc un any preferit: el 2014, just a la meitat del time line. Per a mi, aquest any va marcar un canvi substancial, també perquè en major o menor mesura vaig estar i estic involucrat en cada un dels processos que es van produir. En primer lloc voldria destacar el canvi de direcció en el MACVAC, amb Rosalía Torrent al capdavant i que manifestà un desig de professionalitzar una institució que representa els millors valors de l'art contemporani i que suposa un enllaç clar amb les dues següents coincidències. En segon lloc, l'aparició del MIAU, una constatació de com l'art contemporani pot ser usat amb fins socials. I en tercer lloc, la primera edició de Marte i la seva pretesa socialització de l'art. Crec que els tres fets s'entenen en un conjunt de coincidències en les seves pretensions. A més, els tres tenen una repercussió didàctica i mediàtica important (en el cas del MIAU espectacular i en mitjans generalistes, i en el cas del MACVAC i Marte més restringit i en un àmbit més especialitzat), que aporten un valor de reputació a Castelló incontestable.
En la meva particular visió té també una importància cabdal la consolidació d'una crítica artística independent que s'exemplifica a Quaderns (sota la direcció d'Eric Gras) i en Nomepierdoniuna. He de confessar que algunes de les crítiques més punyents me les han fet en aquest últim mitjà, i que han estat doloroses perquè solien tenir raó.
Segueix pensant que l'art no ha de deixar de sumar-se a un projecte comú, compartit, solidari i social; que testifica l'experiència humana i les seves aspiracions i ha de ser una experiència compartida que ofereix a cada ésser humà l'oportunitat de descobrir-se a si mateix. Crec que la cultura que ens interessa és la de la gent, i crec que les polítiques culturals han de facilitar que la gent tinga llibertat de triar l'evolució de la seva pròpia cultura, sense generar una pseudocultura intelectualoide sense respatller, condemnada a ser ridiculitzada, o almenys incompresa. No anem malament.
Joan Feliu es profesor universitario, programador cultural y codirector de la Feria de Arte Contemporáneo de Castelló Marte.